Banys de l'Almirall (València)

Banys de l'Almirall (València)

Presentació i descripció

El Bany en l'Espanya Medieval

Web Banys de l'Almirall

L'existència de banys en l'Espanya medieval és un fet patent, no només per les restes arqueològiques conservades, sinó per la menció que es fa freqüentment en documents medievals, ja en alguns furs municipals en els que es regula la seua reglamentació, ja per la tradició que manté la continuació en ús d'alguns banys termals o de la pròpia institució de les termes en algunes ciutats hispanorromanes.

En molts casos, sobre vells edificis d'este tipus es van construir noves sales o es van ampliar i restaurar les primitives per a donar lloc als coneguts banys medievals, alguns dels quals han perviscut fins als nostres dies, inclús en ús a causa de la seua utilització terapèutica i termal.

És també un fet patent que els cristians de l'Espanya medieval es banyaven, si no tant per necessitats rituals o litúrgiques com succeïx en el món musulmà i jueu, sí per higiene, fet que es constata en alguns monestirs que posseïen els seus propis banys i en la documentació medieval, exhumada respecte d'això per Ruiz Moreno.

Este fet tenia com a conseqüència, en la vida d'algunes ciutats medievals espanyoles, que es donaren curioses situacions en què les tres religions existents acudiren al mateix bany en diferents dies i segons una reglamentació estipulada, que manifesta bé a les clares la convivència social de diferents grups ètnics i religiosos medievals.

Estructura i Funció de la Tipologia de Bany Islàmic o Hamman: Així funcionaven els "Banys de l'Almirall".

Els diversos elements o locals d'un hammam, correspon a un esquema constant que es pot esquematitzar en:

  • L'entrada o accés des del carrer
  • La sala d'estar o maslah
  • La sala del bany pròpiament dit compost per:
    • La sala freda o bayt al barid
    • La sala temperada o bayt al-wastanir
    • La sala calenta o bayt al sajma

a) L'entrada a l'hammam que dóna al carrer i que sol estar generalment adequada com correspon a un edifici públic.

b) La sala d'estar:

És la sala més espaiosa de l'hammam, ampla, perquè ha de poder albergar moltes desenes de persones tombades, i alta de sostre, perquè ha de tindre bo aireig i no requerix conservar el vapor, com en les sales següents.

Esta sala és la sala freda, mencionada pels textos medievals i moltes vegades confosa amb la primera sala de volta encanonada dels banys pròpiament dits (accessos a sales calentes).

En realitat té una temperatura temperada, normal, perquè tampoc es refreden els cossos que es desvisten en ella o passen molt d'estona tombada, només recoberts amb tovalles.

Esta sala s'anomena amb diversos noms en àrab, especialment el de máslah o "lloc saludable". Té una doble funció, a l'entrar o eixir del bany calent. A l'entrar o al principi de la "operació-bany", és el lloc per a desvestir-se. El client porta la roba neta, que es posarà després del bany, alguns efectes de bany (sabó, pinta, guant de fregar-se, fulla d'afaitar, etc.) i a vegades tovalles. Si no porta estes, l'hammam li proporcionarà una, actualment d'uns dos metres de llarg per 90 cm d'ample, que li permetrà cobrir-se de la cintura als genolls mentres es desvist i durant tot el procés del bany calent i humit. Una vegada s'haja desensabonat, se li proporcionarà una altra tovalla idèntica per a eixugar-se i, després, altres dos eixutes per a tornar una altra vegada a la sala d'estar, tombar-se i descansar amb elles, per a no refredar-se. Al desvestir-se, deixa la roba penjada d'una perxa o en un armari o sobre el cobertor que ocuparà després per a descansar.

c) Sala freda:

Esta sala primera, dins del conjunt de la part de l'hammam que està construïda amb gruixuts murs per a aguantar la calor i la humitat, correspon a una de les tres naus rectangulars que es dividix arquitectònicament esta part de l'edifici. Sol ser la més estreta. Com és la primera d'esta part forta, que és la que arqueològicament millor s'ha conservat, li la sol identificar a vegades amb el máslah o sala de desvestir-se.

d) Sala temperada:

Sol ser la zona més àmplia del bany pròpiament dit, perquè és allí on més temps sol estar la gent, molt més que en els accessos -fred i amb males olors- i en la sala calenta, difícil de resistir molt de temps.

Per la seua amplitud, sol ser la base d'una important cúpula, amb claraboies xicotetes amb vidres grossos encastats que deixen passar la llum, però que mai s'obrin, conservant la calor

Als costats i adossades a les parets hi ha una espècie de tarimes de pedra o ciment, a uns 25 o 30 centímetres sobre el nivell del sòl, amb un ample d'uns dos metres. Allí es tomben els banyistes i allí solen rebre els massatges i fregues de neteja per part del personal especialitzat de l'hammam o de parents o amics que els acompanyen (de fet, no pareix que hi ha massatgistes femenines, perquè el fan les dones familiars o veïnes entre elles).

e) Sala calenta:

La sala calenta o "sala de la calor" (bait as-sajûn), és la més interior del bany i per això se l'anomena així en àrab yuwwânî o yawwânî, "interior, íntim", en Orient; dâjil, "intern", al Marroc. A Egipte és el "calor" per excel·lència harâra.

El seu element fonamental sol ser una piscina amb aigua calenta, que desprén vapor. Té menys d'un metre de profunditat i la seua superfície varia, podent moltes vegades submergir-se en ella diverses persones simultàniament. Pot estar a nivell del sòl o, més generalment, a l'altura equivalent a la seua profunditat. Els banyistes solen asseure's en els seus cantells i ficar progressivament les cames en l'aigua calenta, o bé asseure's en un banc corregut de pedra, marbre o maçoneria que sol haver-hi al llarg de la resta de la paret de l'habitació.

En resum, a l'activitat del banyista transcorre així: el client de l'hammam, una vegada es despulla en el vestíbul, va acostumant-se a una atmosfera progressivament més calent i humida a través de les successives sales, fins a arribar a la calenta on es produïx un intens procés d'exsudació i humidificacio de la pell, després del qual el banyista s'acomoda en la sala central o tèbia -la més espaiosa de totes- i procedix a efectuar ablucions amb aigua temperada al seu gust, fregant-se o fent-se fregar la pell mentrestant. La sala primera complix una funció d'aclimatització, tant a l'entrada com a l'eixida, i és el lloc on s'obté l'aigua freda per a mesclar amb la procedent de la caldera.

Evolució històrica de l'edifici "Banys de l'Almirall".

En 1313, un Rei, Jaume II, concedix a Pere Vila-Rasa, permís per a construir un bany i forn en la poluli (sala de casar) que posseïx en la parròquia de Sant Tomàs.

Pareix probable que este personatge siga així mateix el constructor de la primera edificació del Palau que ara anomenem de l'Almirall, ja que no cal oblidar que en la teginats del palau va aparéixer el quadro d'armes dels Vila-Rasa.

Des de mitjans del segle XIV, fins a finals del segle XV, l'edifici sofrix un procés de deterioració que es percep per una sèrie de reformes que s'escometen en el seu interior, obres fonamentalment de reforç de la seua estructura al sistema d'hamman o bany àrab, de vapor que seguirà sent utilitzat.

Durant els segles XVII i XVIII, el bany perd la seua condició d'hamman, sent colmatat, l'hipocauste o cambra subterrània per on circulava l'aire, per runes i per consegüent inutilitzat.Durant estos dos segles XVII i XVIII s'abandona la pràctica del bany de vapor, substituint-lo probablement per l'ús de tines d'immersió individuals. No obstant això, este tipus d'establiments inicia el seu lent declivi fins a la seua extinció a finals del segle XVIII.

L'inici del segle XIX, marca el començament de la industrialització i el capitalisme i, amb això, unes noves condicions i realitats socials que tindran la seua influència en el camp de les concepcions higièniques. Es potencia la component social de l'exercici del bany, exercida en les cases de banys públics, al mateix temps que la burgesia industrial exigix un concepte de la pràctica del bany en què la privacitat està garantida. En este context els banys de l'Almirall s'adapten a les noves condicions socials, instal·lant banyeres individuals i tapiant les tres sales humides per a construir cabines de bany individuals. El gravat de Laborde de 1806 és ben il·lustratiu en este sentit de les afirmacions anteriors.

Entorn de 1870 el lloc ha sigut considerablement millorat, conseqüència de l'auge i la importància social, que per a eixes dates havien adquirit este tipus d'establiments. Per a dotar a l'edifici d'un cert gust arabitzant es construïx l'arc polilobulat de la fatxada i es cobrix de taulellets d'estil neonatzarí en sòcols del vestíbul d'entrada.

Durant el segle XX el bany seguix conservant l'aspecte orientalitzant que es va donar en la reforma de 1874 amb mínimes modificacions: millores en els dispositius calefactors i hidràulics, ampliant les seues instal·lacions a costa de la cabina de la sala calenta.

El procés restaurador de 1953-1963 i el tancament dels banys en 1959 destruiran i ocultaran la pràctica totalitat dels elements introduïts en l'etapa moderna.

Al tancament del local en 1959, van ser llogats per a albergar un gimnàs, utilitzant-se les sales freda i temperada com a vestidors i la calenta com a sauna.

Per fi en 1986, la Generalitat compra l'edifici dels banys i l'immoble superior, derrocant-se este últim en 1988.

Entre 1991 i 1993, es porta a terme una campanya d'intervenció arqueològica, redactant-se en 1994, en el Servici de Gestió Immobiliària de la Conselleria d'Economia i Hisenda, el projecte bàsic de restauració de l'edifici, que precedix a l'actual projecte d'execució.

Este projecte, que porta a terme la Direcció General de Patrimoni, a través del Servici de Gestió Immobiliària conjuntament amb el Servici d'Arquitectura de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, suposa una inversió de més de 160 milions de pessetes, i consistix en la consolidació i posada en ús com a edifici visitable, de forma que amb recursos i tecnologies modernes, permeta mostrar qual era el seu destí i funció originals, dins d'un programa més ampli d'intervenció i recuperació del patrimoni arquitectònic, que en una fase posterior actuarà sobre les restes romanes conservades davall el pati d'operacions de la Conselleria d'Hisenda i Administració Pública.

Resum de dades tècniques

Data d'adquisició de l'immoble per la Generalitat: 1986.

Superfície total construïda: 383,14 m2

Pressupost de contractació: 167.234.728'- Ptes (1.005.100,96 €)

Tècnics redactors del projecte:

  • JOSE LUIS ROBLES RAMOS
  • VICENTE PUIG CRUZ
  • CARLOS GUTIÉRREZ HERNÁNDEZ
  • JULIÁN ESTEBAN CHAPAPRIA
  • RICARDO SICLUNA LLETGET
  • FRANCISCO CERVERA ARIAS

Amb la col·laboració externa dels arqueòlegs:

  • PETXINA CAMPS GARCÍA
  • JOSEP TORRE I ABAD

Més informació en: Web Baños del almirante